Logo de la Diputación de Castellón Logo de LLum de la Memòria

Relicario de Santa Teresa

Josep Sebastià. Relicario de santa Teresa. Finales del siglo XVII o principios del XVIII. Escultura. 60 x 40 x 20 cm. Convento Carmelitas de Caudiel

Descripción

Presenta una estructura quadrada, que allotja dins d'una tec romboïdal un tros de paper on hi ha escrit: “llamandome muger/y trabajo las buenas/dara a esto no en/Teresa de Jesus”. Sens dubte es tracta de fragments retallats i sense connexió d'un text més extens, firmat per la santa fundadora. Ha de procedir d'un altre convent, atés que el de Caudiel es va fundar en la segona meitat del segle XVII, molt anys després de morta Teresa de Jesús. Aquest xicotet  tros de paper ha experimentat un procés de decoració i brodat, afegint lluentons, fils policromats i paperets daurats que representen flors, decoració geomètrica i altres motius. Està rodejat de quatre xicotetes relíquies, que presenten en els paperets que les sostenen la inscripció amb el nom del titular. I així es disposen en la part de dalt sant Blai, en la part de baix sant Pere Arbués, a la dreta sant Alexandre i a l'esquerra santa Coloma.  
Per darrere la peça apareix plana i sense decorar, si bé en la part superior hi ha un deliciós dibuix pintat en format ovalat, que representa a santa Anna, la Mare de Déu i Jesuset, segut sobre els genolls de sa mare. Està rodejat de dibuixos policromats que representen flors amb les seues tiges i rosetes daurades.L'estructura quadrada ofereix pels seus quatre costats decoració a base de fulls de card, de talla finíssima, molt en la línia de la producció de l'escultor vila-realenc Josep Sebastià, a qui hem atribuït la peça. Per a nosaltres és segura la seua activitat a Caudiel en la capella de la Mare de Déu del Xiquet Perdut, just al costat del convent de carmelites propietari d'aquesta peça. No tan característics d'ell són la base i el mànec, aquest en forma de columna salomònica, mentres la base, circular, es decora amb relleus de fulles de card no tan desenvolupades com les de la part superior. El suport preferit de Sebastià serà l'estípit, la qual cosa ens fa pensar si aquesta part no serà un afegit posterior, un reaprofitament d'una altra peça o la participació d'un altre escultor. També en els brandons realitzats per a l'església de Santa Maria de Castelló entre 1716-1729 Sebastiá va realitzar únicament les bases, mentres es va pagar a un torner per les canyes.L'obra forma pendant en la col·lecció del convent amb un altre reliquiari, que segueix idèntics paràmetres formals i que no s'ha pogut restaurar per a aquesta ocasió.
  Josep Sebastià és, junt amb Luis Ochando i Josep Esbrí els “mas visible de estas tierras”, com se'l qualifica   en un document del convent d'agustines de Sant Mateu, relacionat amb el procés d'elaboració del retaule principal de la seua església. Nascut probablement a Vila-real, és segur que allí, en el seu carrer major, va instal·lar el taller, després de formar-se a València amb Leonardo Julio Capús. Va morir poc abans de 1745. Entre les obres que li hem anat atribuint destaca la decoració de la capella del Crist de l'Hospital i el retaule de la Coveta de la Mare de Déu de Gràcia ambdós a Vila-real, el retaule de santa Bàrbara de l'església de la Sang de Vilafamés, la decoració del cambril de l'ermita de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Mateu, la de l'església de la mateixa advocació de Betxí, la capella de Sant Josep d'Onda i el que queda de la decoració de la parròquia del Salvador de Borriana, que és l'escut de la vila portat per dos àngels sobre l'arc de triomf. A Caudiel treballarà intensament, fent en l'església del convent d'agustins (actual parròquia de Sant Joan Baptista), l'arc d'ingrés a la capella de la Mare de Déu del Xiquet Perdut i el marc del nínxol del corredor d'accés al cambril. En el mateix convent de carmelites on es troben aquesta obra i la seua companya, també hi ha una urna de grans mides que al nostre entendre li deuria la paternitat.    
Sebastià prolongarà l'art de Capús fins quasi el final de la primera mitat del segle XVIII, quan ja el taller dels Ochando, havia anat introduint un barroc més estructural i arquitectònic i el rococó començava a fer-se omnipresent,  gràcies a la presència de Josep i de Manuel Ochando, també vila-realencs. Ho farà amb un nivell de qualitat que el fa ser l'escultor del barroc decoratiu més important de les comarques castellonenques i, alhora, el seu cant de cigne.